ELS XIQUETS I LA POR

Dimecres acabaren les festes de moros i cristians a El Campello. Com tots els anys, els xiquets dormien plàcidament mentre ressonava, al costat mateix de casa nostra, el gran castell de focs artificials que tanca les festes. Arrere quedaven dies de trons, desfilades i carrers tallats.

Per a nosaltres les festes començaren dissabte passat. Aprofitant que les criatures estaven en peu abans que el sol despuntara sobre l'horitzó que perfila el nostre mar, aquell dia eixirem al carrer d'hora i férem camí cap a la platja. Feia un matí esplèndid. Érem encara lluny del lloc indicat per al desembarcament quan albiràrem l'estol de vaixells sarraïns apropant-se a la costa. L'eco tronador de les arcabussades s'escampava d'un extrem a l'altre de la platja i els nostres xiquets passaren de la il·lusió innocent a l'expectació angoixant en un no-res.
Una immensa gentada esperava amb impaciència el desenrotllament dels esdeveniments. En apropar-se a la platja, una munió de moros començà a llançar-se a l'aigua des de les oscil·lants embarcacions, envaint la platja desordenadament. De seguida s'iniciaren els preparatius per a la lluita... I mentre, els nostres xiquets esperaven ansiosos. Les banderes i estendards cridaven la seua atenció, com els vestits i símbols que lluïen ambdós bàndols. L'aspecte dels dos campaments i dels exèrcits excitava la seua imaginació. Espases, escuts, llances, canons, armadures... I amb tot això, la fascinació i el temor que s'agermanaven estranyament a la seua mirada inquieta i vigilant, alhora. I mentrestant, continuava el seguit de trons espaordidors, acompanyat pel so llunyà d'una música marcial. Tot plegat feia un efecte corprenedor. Com una fosca nuvolada que s'apropa amb aire amenaçador, l'atmosfera que ens envoltava anava tenyint-se d'un sinistre aspecte bel·licós.
El desembarc, festes de Moros i Cristians (El Campello, 2013)
Aleshores arribà el moment decisiu. Els emissaris dels dos bàndols feren per trobar-se, però el resultat fou més aviat el contrari. I, amb el desencontre, hi arribà la refrega. Consternats, els xiquets assistien al xoc d'espases, a l'intercanvi de colps i a la fúria desfermada. Atordits per les explosions i la cridòria de la gent, preguntaven, amb insistència, què passava, amb el propòsit de comprendre alguna cosa d'aquell espectacle que s'esdevenia davant dels seus ulls.

Poc després, la platja era coberta de cadàvers. L'exèrcit moro bramava satisfet, per la victòria, i el públic aplaudia content per la representació. Els morts, aleshores, es posaren dempeus i agraïren el compliment. Per explicar aquest aparent prodigi, Ernest digué que no havien mort realment, sinó que sols havien quedat trasbalsats -com "adormits"-, a causa dels colps.

La Peña (El Campello, 2013)
La Peña (El Campello, 2013)











Passada l'emoció, els xiquets començaren a assumir el que havien vist, encara que, possiblement, no arribaven a entendre què havia passat exactament. La seua relació amb la por és sempre d'aquesta índole: ells no s'hi enfronten racionalment. Gestionen la por en el terreny purament emocional. Ells no necessiten encaixar les peces del trencaclosques per a que el seu cor se senta alleujat. Viuen les emocions naturalment, i a poc a poc van descobrint que, a l'igual que les marees, les emocions vénen i se'n van. Aquesta experiència de la condició fugissera de les emocions és la clau del seu aprenentatge emocional. De fet, tots aprenem a superar la por, la ira o la tristesa a partir de la constatació reiterada del fet que aquestes emocions que ens assalten ara i adés no són tan poderoses com ens pensem i que, tard o d'hora, s'esvaeixen i donen pas a altres vivències emocionalment més gratificants.

El desembarc, festes de Moros i Cristians (El Campello, 2013)
Plató, el filòsof, afirmava que havia de ser positiu dur els xiquets a la guerra, com a observadors, perquè allà aprendrien a controlar la por i allò els estimularia la valentia. Aquest pensament horroritza la nostra sensibilitat i ens fa pensar en les terribles seqüeles psicològiques que la guerra acostuma a deixar en els xiquets i xiquetes que han de patir aquesta inhumana experiència a tot arreu del món.

Evidentment, fóra desitjable que els xiquets i xiquetes no hagueren de patir aquestes tràgiques experiències. O potser fóra millor encara que no hi haguera guerres. Però, el fet, és que la violència és un fenomen universal: una realitat que tenim al davant tots els dies i a la qual han d'enfrontar-se les nostres criatures invariablement. Pense, ara, per exemple, en l'assetjament escolar. Com podem ajudar-los a preparar-se per a fer front a la por?

Ahir divendres, al jardí d'infants, els nostres fills celebraren amb els altres xiquets i la seua mestra la festa de sant Miquel. Aquest és un costum ben arrelat a totes les escoles Waldorf. Rudolf Steiner, el fundador d'aquesta pedagogia, veia a la lluita entre l'arcàngel i el drac un símbol de la lluita de la humanitat contra tot allò que l'atemoreix. Per això hi va incorporar al calendari festiu de l'escola una mena de litúrgia ritual al voltant d'aquesta lluita. Durant dues setmanes, els xiquets han estat fabricant amb les seues pròpies mans una espaseta de fusta. Arribat el dia de la festa, els xiquets han hagut d'enfrontar-se i de superar, un rere altre, els diferents obstacles -una muntanya, un oceà, un foc i la cova del drac- d'una particular gimcana inspirada en la història de sant Miquel. D'aquesta manera, els xiquets i xiquetes aprenen, mitjançant símbols i jocs, que han d'enfrontar-se amb allò que els espanta.
Viure amb angoixa és insofrible. Però els nostres xiquets i xiquetes poden aprendre a conviure amb la por: poden fer-se'n amics. I aquesta és la seua tendència. Per què, si no, els agrada tant espantar i que els espanten quan són menuts? Per què els agraden tant els contes de fantasmes i de coses tenebroses? A la seua manera, busquen fer-se amics de la por, ja que necessiten sentir que poden viure amb ella, sense angoixa.

No li tinguem por a la por. Deixem que els xiquets l'experimenten i que s'hi acostumen. La por és, en realitat, el seu àngel protector -potser és sant Miquel mateix-: els acompanyarà sempre; els farà evitar el que no els convé; i els farà superar-se a si mateixos quan la situació ho demane. En fi, per resumir-ho proverbialment: tingueu por, sols aleshores sereu valents.
El desembarc, festes de Moros i Cristians (El Campello, 2013)

Etiquetas: , , , ,